Ramon Mercader, Heroi de la Unió Soviètica

Que ningú es pensi que escric per fer conya. No penso parlar malament de Trotsky encara que no m'acabi de caure bé. L'únic objectiu d'aquest escrit és parlar d'un personatge històric que, de manera injusta, ha quedat oblidat pels i les catalanes. És l'únic català que va rebre la ordre d'Heroi de la Unió Soviètica, la màxima distinció que es podia aconseguir. En morir, ja com a coronel del KGB, va ser enterrat a Moscou, on va sonar la Internacional i els Segadors. Qui no senti respecte per aquest personatge i es dediqui a difamar dient que era un assassí i coses per l'estil, és un poca-vergonya.

Ramon Mercader va lluitar el 19 de Juliol del 1936 amb les armes a la mà per acabar amb els feixistes, i a l'acabar la guerra, entregat al màxim a la causa del socialisme, es va fer del KGB i acceptà una missió que inevitablement el condemnaria durant molts anys. Va viatjar, primer a França i després a Mèxic, per posar-se en contacte amb els cercles trotsquistes. Un cop a Mèxic, el 1940 va executar, amb un cop de piolet, el creador de l'Exèrcit Roig, el buròcrata que militaritzava el treball i que bombardejava els seus propis soldats per fer por a l'enemic.
Va passar 20 anys a la presó i mai va dir d'on venien les ordres d'acabar amb el dissident comunista. A la presó es va fer l'amo i senyor dels passadissos degut a la seva cultura, intel·ligència i qualitat humana. En sortir, va anar a viure a Moscou, però a finals dels 60 anirà a viure a Cuba, on morirà el 1978.

foto:el piolet amb què el Ramon va complir la seva missió

Més enllà de que seguís les ordres d'un paranoic repressor de veritables comunistes com Stalin, Ramon Mercader va ser un exemple de militància, de dignitat i de resistència.

Si voleu saber més sobre el personatge, fa un parell d'anys va sortir un llibre titulat "El grito de Trotsky": No és res de l'altre món i sembla més aviat un best-seller, però explica moltes coses fins ara desconegudes sobre aquest català universal.

Medalla d'Heroi de la Unió Soviètica

Res més. Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels!

Que la moreneta faci justícia!

Després de veure el partit d'ahir del Barça contra l'Espanyol, puc afirmar sense risc d'exagerar que el meu odi cap als pericos ha arribat al seu punt culminant. Ha estat quelcom progressiu: Fa uns anys em feia pena que perdessin perquè m'havia cregut la mentida que són un equip català. Quan el malparit del Tamudo ens va fotre la lliga i ho van celebrar com si haguessin guanyat la Champions quan no s'hi jugaven res, les coses van canviar. I ahir... en fi, tothom ho va veure. Un equip que ve a perdre temps des del minut 1 i que si no hagues estat per l'àrbitre no hagués fet res de bò.

L'espanyol és, com el seu nom indica, un equip del país veí. Els quatre arreplegats que surten a celebrar els seus triomfs (menors com la Copa del rei) són els mateixos que surten a celebrar les Champions del Madrid i la Eurocopa de la "roja".

Sense capficar-me més (ja sento l'olor de l'arròs negre i el futbol, evidentment, no me l'espatllarà) desitjo amb totes les meves forces que la moreneta actui d'ofici i posi les coses al seu lloc enviant aquest equip de merda al lloc d'on no hagués hagut de sortir mai: a les tenebres de 2ª cap avall. Vaja, que els enfonsi en la més absoluta de les misèries.

Com diu el meu pare, si em diguessin que pagant 5000 peles l'Espanyol baixa a segona, en pagaria 10.000 perquè baixés a 3ª.

Adjunto com a prova una fotografia de les grades del camp antic de l'Espanyol, on ara per sort hi ha blocs de pisos.
Això és tot

Enmig del desastre neoliberal, una dòsi d'optimisme: El poble torna a guanyar a Venezuela!

El sol fet de pensar com estan de nerviosos i cabrejats els ianquis i els seus còmplices amb la nova victòria de la revolució bolivariana em posa catxondo, ho reconec. L' hiper-mega-dictador Chávez, que ha fet més consultes que tots els països d'Amèrica Llatina junts, ha tornat a convèncer el poble de votar a favor del procés revolucionari veneçolà. Enmig del desastre capitalista i del pessimisme que envaeix aquells que volem un món socialista, Venezuela és motiu de joia.

I d'acord: Chávez potser té tics populistes i hi ha algunes contradiccions que són motiu de crítica per part de sectors del mateix PSUV. És igual. Tal i com està el món no estem per posar-nos tiquis miquis com si fossim anarquistes. El pensament dèbil i el politicorrectisme malentès només porten a perestoikes que converteixen els països en prostíbuls perquè hi puguin anar polítics mallorquins. I clar, un cop allà tothom vol repetir i la visa treu fum!
En fi, que visca Venezuela, Cuba, Bolivia, Laos, Corea del Nord i la Unió Soviètica. I qui vulgui discutir que ho faci amb arguments i no amb retòrica buida, collons!

I mentrestant els gilipolles de l'AVUI segueixen parlant de referèndums per perpetuar-se al poder...

Transfuguisme-leninisme

La raó de la inactivitat d'aquet blog les últimes setmanes té nom i cognom: Jaques Doriot.

Fa dues setmanes que no paro de llegir llibres sobre aquest gentilhom (si llegeixo un paràgraf més en francès em tornaré boig) i ara em trobo amb el síndrome de la pàgina en blanc.

A la història hi ha hagut molts trànsfugues (no cal esperar fins el Tamayo dels pebrots), però el cas Doriot s'endú la palma: dirigent del PCF, alcalde de Saint Denis i admirador de Lenin, aquest francès va acabar fundant el feixista Parti Populaire Français (PPF) i es va dedicar en cos i ànima a un dels esports predilectes dels francesos: el colaboracionisme i la baixada de pantalons.

Cal recordar coses com aquesta per tancar boques quan els gavatxos es dediquen a donar-nos lliçonetes de democràcia dient que la van inventar ells!

El que havia estat alcalde bolxevic de Saint Denis va decidir un bon dia que l'uniforme alemany l'afavoria i a partir d'aquell moment es va dedicar a muntar festes com aquesta: Quins angelets...

Living la vida loca!