Gràcies Santiago!

Santiago Carrillo no és sant de la meva devoció: Ser partícep de la desviació eurocomunista fa que ideològicament estigui lluny de significar cap referent. No obstant, mereix el meu màxim respecte pels fets de Paracuellos.

En aquesta dinàmica lamentable de dir que els dos bàndols van cometre atrocitats per igual, Carrillo és qualificat d'assassí per part d'aquells que per codi genètico-polític sempre tindran les mans tacades de sang. No veig res irregular en les execucions de Paracuellos: Quan provoques una guerra fratricida per mantenir les oligarquies ja saps a què t'exposes. En mig d'una batalla brutal com la de Madrid, què pretenien? que deixessin lliures els presoners perquè poguessin agafar les armes i combatre la voluntat del poble? Eren presoners feixistes, molts d'ells militars que no podien suposar una càrrega pels que lluitaven per un món millor. A l'enemic ni aigua. Els únics errors de Paracuellos van ser no haver-ho fet abans i no haver buscat tots els quintacomlumnistes de Madrid per fotre'ls a la mateixa fossa. Que el país veí accepti els fets de Paracuellos com un crim en comptes d'un exercici de justícia contra aquells que voldrien que el món seguís com a l'Edat Mitjana, mostra quina idea tenen de la democràcia i la memòria històrica.
Que encara us queden dubtes? només mirant aquesta foto i veient quin tipus de gent va a fer homenatges a les "víctimes" queda clar de part de qui estem...

En fi, Per un Paracuellos a cada país, gràcies Santiago! A por ellos como en Paracuellos!

Ja ningú parla de Iugoslàvia

"Hi ha tres classes de mentides: les mentides, les maleïdes mentides i les estadístiques" Mark Twain

Recentment he descobert que Mark Twain, més enllà d'haver escrit Tom Sawyer y Huckleberry Finn, era un proto-socialista de cap a peus. Al Viquidites n'hi ha una bona pila, i avui, m'ha vingut de gust posar aquesta.

Que la frase no té a veure amb el nom de l'entrada? doncs si, si que hi té a veure. M'explico:
La mentida: La voluntat dels Serbis de crear una gran Sèrbia va provocar la guerra dels Balcans
La maleïda mentida: Els franctiradors de Sarajevo
L'estadística: milers de morts en una brutal neteja ètnica

No sé si us heu adonat que ja ningú parla de Iugoslàvia. Fa anys la gent hi anava de viatge. La seva costa de l'Adriàtic i els jocs olímpics d'hivern de Sarajevo 1984 eren bones excuses per acostar-s'hi. Iugoslàvia fabricava en sèrie el mític automòbil Yugo mentre els seus futbolistes, encapçalats per Stoikovich, eliminaven Espanya als mundials. Eren bons temps pel país balcanic fins que ianquis i alemanys (de l'oest, segur) es van posar d'acord per organitzar un final de festa tràgic.
Els catalans ens vàrem afartar de veure imatges de bosnis morts a mans dels terribles criminals (era una cosa genètica...) serbis. Srebrenica era el pretext perquè l'OTAN intervingués militarment per acabar amb el que quedava del socialisme iugoslau. Sembla ser que no hi havia dictadures ni injustícies suficients al món, així que Iugoslàvia era una prioritat.
El resultat? Els croats filonazis tenen el seu estat subvencionat i els proxenetes albanokosovars han muntat un puticlub gegant que fa poc que s'ha declarat independent. Al Tribunal de la Haya tan sols s'hi han assegut serbis. Es veu que els altres no van cometre crims.

Ara els pijos europeus es dediquen a anar a Dubrovnik a fer fotos de cases habitades per nazis, mentre Belgrad, un dels focus de llibertat del segle XX, està deserta i gris. Pocs pobles han estat tan maltractats com el poble Serbi. Esperem que algun dia es faci justícia.

Res més
Visca el Mariscal Tito!

Calçotada o dissabte d'excessos

En primer lloc, podríem discutir que un àpat on hom es fot 20 calçots, dues botifarres, dos xoriçets, una llonza de porc i un tall de cansalada es pugui anomenar calçotada i quedar-se tan ample. Si, a més a més, aquest àpat del tot excessiu es rega amb quintos i vi del penedès, la cosa s'aguanta amb pinces. Els catalans (els santcugatencs com a mínim) no sabem fer les coses amb moderació. I les coses acaben com acaben. Entre vi i herbes mirasolenques, les calçotades s'acaben convertint en un dissabte ple d'excessos. El resultat? hores i hores de convalescència i, a sobre, després el Madrid guanya 0-2. Del tema del diumenge i de la derrota del Barça prefereixo no parlar-ne, que només de pensar-hi em cago en la mare de l'Eto'o cagant ajupida...

Cal agrair als que van construir l'edifici (on va tenir lloc tan exclusiu esdeveniment) el fet que oblidessin fer una porta perquè tots els veïns poguessin accedir a la terrassa. Així doncs, un santcugatenc afortunat pot fruir d'una terrassa amb vistes al Monestir amb la companyia única i exclusiva dels seus camarades.

Salut i calçotades!

Ramon Mercader, Heroi de la Unió Soviètica

Que ningú es pensi que escric per fer conya. No penso parlar malament de Trotsky encara que no m'acabi de caure bé. L'únic objectiu d'aquest escrit és parlar d'un personatge històric que, de manera injusta, ha quedat oblidat pels i les catalanes. És l'únic català que va rebre la ordre d'Heroi de la Unió Soviètica, la màxima distinció que es podia aconseguir. En morir, ja com a coronel del KGB, va ser enterrat a Moscou, on va sonar la Internacional i els Segadors. Qui no senti respecte per aquest personatge i es dediqui a difamar dient que era un assassí i coses per l'estil, és un poca-vergonya.

Ramon Mercader va lluitar el 19 de Juliol del 1936 amb les armes a la mà per acabar amb els feixistes, i a l'acabar la guerra, entregat al màxim a la causa del socialisme, es va fer del KGB i acceptà una missió que inevitablement el condemnaria durant molts anys. Va viatjar, primer a França i després a Mèxic, per posar-se en contacte amb els cercles trotsquistes. Un cop a Mèxic, el 1940 va executar, amb un cop de piolet, el creador de l'Exèrcit Roig, el buròcrata que militaritzava el treball i que bombardejava els seus propis soldats per fer por a l'enemic.
Va passar 20 anys a la presó i mai va dir d'on venien les ordres d'acabar amb el dissident comunista. A la presó es va fer l'amo i senyor dels passadissos degut a la seva cultura, intel·ligència i qualitat humana. En sortir, va anar a viure a Moscou, però a finals dels 60 anirà a viure a Cuba, on morirà el 1978.

foto:el piolet amb què el Ramon va complir la seva missió

Més enllà de que seguís les ordres d'un paranoic repressor de veritables comunistes com Stalin, Ramon Mercader va ser un exemple de militància, de dignitat i de resistència.

Si voleu saber més sobre el personatge, fa un parell d'anys va sortir un llibre titulat "El grito de Trotsky": No és res de l'altre món i sembla més aviat un best-seller, però explica moltes coses fins ara desconegudes sobre aquest català universal.

Medalla d'Heroi de la Unió Soviètica

Res més. Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels!

Que la moreneta faci justícia!

Després de veure el partit d'ahir del Barça contra l'Espanyol, puc afirmar sense risc d'exagerar que el meu odi cap als pericos ha arribat al seu punt culminant. Ha estat quelcom progressiu: Fa uns anys em feia pena que perdessin perquè m'havia cregut la mentida que són un equip català. Quan el malparit del Tamudo ens va fotre la lliga i ho van celebrar com si haguessin guanyat la Champions quan no s'hi jugaven res, les coses van canviar. I ahir... en fi, tothom ho va veure. Un equip que ve a perdre temps des del minut 1 i que si no hagues estat per l'àrbitre no hagués fet res de bò.

L'espanyol és, com el seu nom indica, un equip del país veí. Els quatre arreplegats que surten a celebrar els seus triomfs (menors com la Copa del rei) són els mateixos que surten a celebrar les Champions del Madrid i la Eurocopa de la "roja".

Sense capficar-me més (ja sento l'olor de l'arròs negre i el futbol, evidentment, no me l'espatllarà) desitjo amb totes les meves forces que la moreneta actui d'ofici i posi les coses al seu lloc enviant aquest equip de merda al lloc d'on no hagués hagut de sortir mai: a les tenebres de 2ª cap avall. Vaja, que els enfonsi en la més absoluta de les misèries.

Com diu el meu pare, si em diguessin que pagant 5000 peles l'Espanyol baixa a segona, en pagaria 10.000 perquè baixés a 3ª.

Adjunto com a prova una fotografia de les grades del camp antic de l'Espanyol, on ara per sort hi ha blocs de pisos.
Això és tot

Enmig del desastre neoliberal, una dòsi d'optimisme: El poble torna a guanyar a Venezuela!

El sol fet de pensar com estan de nerviosos i cabrejats els ianquis i els seus còmplices amb la nova victòria de la revolució bolivariana em posa catxondo, ho reconec. L' hiper-mega-dictador Chávez, que ha fet més consultes que tots els països d'Amèrica Llatina junts, ha tornat a convèncer el poble de votar a favor del procés revolucionari veneçolà. Enmig del desastre capitalista i del pessimisme que envaeix aquells que volem un món socialista, Venezuela és motiu de joia.

I d'acord: Chávez potser té tics populistes i hi ha algunes contradiccions que són motiu de crítica per part de sectors del mateix PSUV. És igual. Tal i com està el món no estem per posar-nos tiquis miquis com si fossim anarquistes. El pensament dèbil i el politicorrectisme malentès només porten a perestoikes que converteixen els països en prostíbuls perquè hi puguin anar polítics mallorquins. I clar, un cop allà tothom vol repetir i la visa treu fum!
En fi, que visca Venezuela, Cuba, Bolivia, Laos, Corea del Nord i la Unió Soviètica. I qui vulgui discutir que ho faci amb arguments i no amb retòrica buida, collons!

I mentrestant els gilipolles de l'AVUI segueixen parlant de referèndums per perpetuar-se al poder...

Transfuguisme-leninisme

La raó de la inactivitat d'aquet blog les últimes setmanes té nom i cognom: Jaques Doriot.

Fa dues setmanes que no paro de llegir llibres sobre aquest gentilhom (si llegeixo un paràgraf més en francès em tornaré boig) i ara em trobo amb el síndrome de la pàgina en blanc.

A la història hi ha hagut molts trànsfugues (no cal esperar fins el Tamayo dels pebrots), però el cas Doriot s'endú la palma: dirigent del PCF, alcalde de Saint Denis i admirador de Lenin, aquest francès va acabar fundant el feixista Parti Populaire Français (PPF) i es va dedicar en cos i ànima a un dels esports predilectes dels francesos: el colaboracionisme i la baixada de pantalons.

Cal recordar coses com aquesta per tancar boques quan els gavatxos es dediquen a donar-nos lliçonetes de democràcia dient que la van inventar ells!

El que havia estat alcalde bolxevic de Saint Denis va decidir un bon dia que l'uniforme alemany l'afavoria i a partir d'aquell moment es va dedicar a muntar festes com aquesta: Quins angelets...

Living la vida loca!

No m'agrada que em fotografiin la titola

El senyor Martorell vol instalar càmeres de videovigilància al centre de Sant Cugat. L'argument: vetllar per la seguretat dels i les ciutadanes.

No m'estranya gens. Aquests burgesots podrits de CiU, com que s'acosten temps de crisi, tenen por que els pobres i els inmigrants els hi robin les caixes fortes de les seves casetes de rics.

Amb aquesta mesura correm molts riscos, com per exemple que ens gravin la titola si algun dia tenim una emergència en mig del carrer a altes hores de la nit i no hi ha res obert (situació típica a Sant Cugat) A més a més, hi ha una curiositat que val la pena comentar, i és que el senyor Martorell treballa en una empresa que fabrica productes de vigilància. M'agradarà veure a qui fan la comanda de les càmeres els pirates de l'ajuntament.

Vull proposar a tots els santcugatencs que per celebrar la primera nit videovigilada a Sant Cugat, surtin de casa equipats amb un bat de beisbol i rebentin totes les càmeres que trobin (els bats de beisbol no serveixen per res més car és un dels esports més avorrits que conec)

En fi, fuck da police i fuck Xavier Martorell!

Els santcugatencs no volem que l'ajuntament ens gravi la titola!collons!

Els homes també plorem.Toca Stoitchkov, para Bakero, pica Koeman

Hi ha un corrent d'opinió que diu que els homes no plorem. Avui, amb un video ben curt vull rebatre aquesta afirmació. Encara ara, veient aquest gol se'm posa la pell de gallina i recordo perfectament aquell minut 111: l'arbitre Smitchuber va pitar una falta a Eusebio a prop de l'àrea. Era el moment que feia quasi 100 anys que esperàvem. El millor xutador del món es va col·locar i entre un patriota basc i un de búlgar li van preparar el camí cap a la glòria. Jo i la meva mare buscant el meu pare per la tele (papa, per què no em vas dur a Wembley?) mentre tot Catalunya embogia.


Visca Koeman i Visca Catalunya! Els homes també plorem!

Hi ha mil motius a la vida per fer-se germanòfil. Només has d'escollir el teu! (1a entrega)

Amb l'excepció del període 1933-1945, la majoria de coses que ha fet Alemanya són dignes de ser lloades. La llista de mèrits és tan llarga que en aquest blog només hi cap un petit resum. Espero que sigui suficient perquè feu el cop de cap necessari per ser uns bons germanòfils.

Fritz Lang
Metròpolis és una mica pallissa, d'acord, però és el que té el cinema mut. En tot cas, "M, el Vampiro de Düsseldorf" és una obra d'art que et fa estimar la nació de Goethe i Hegel.

Kraftwerk
Dir que t'agrada Kraftwerk sembla una mica friki-modernillo, però tenen un parell de discs que donen sentit a la vida. Trans Europa Express i Die Mensch-Maschine són dos discs plusquamrecomanables.


La República Democràtica Alemanya
Un dels intents de construir un món nou on les persones decidissin per sí mateixes i no fossin esclaves del mercat. Un fi tan lloable justifica els mitjans. Tot el que surt a pel·lícules com "La vida de los otros" és pura propaganda ianqui.
Les seves nedadores encara conserven molts rècords mundials que cap nedador capitalista lliure ha pogut superar.

Karl Marx
En aquests temps de mediocritat moral i política, un antidot contra la depressió. Lucidesa i dedicació de per vida a millorar el món.



Els Volkswagen
Tecnologia punta impecable al servei de les persones. Res a veure amb les merdetes que fan els francesos: els citroen semblen de xapa barata i els renault només s'aguanten perquè el xovinisme dels francesos els obliga a comprar les seves marques.



La selecció alemanya de futbol
Klinsmann, Matthäus, Beckenbauer, Rummenigge... El futbol és un esport on juguen dos equips d'onze jugadors i en què, al final dels 90 minuts, guanya Alemanya. Si tota la humanitat actués amb l'elegància, l'efectivitat i la força d'aquests superhomes, el món aniria molt millor.

Per avui ja n'hi ha prou. No he parlat de Wagner perquè ja ho vaig fer la setmana passada.

From Germany with love

Chulos de putas teniendo que aguantar!

No sé ben bé la diferència entre xulo-piscines i xulo-putes, però el Xavier Martorell és totes dues coses. El senyor Martorell és regidor de Seguretat a l'ajuntafems de la nostra estimada ciutat, i és la mediocritat personificada. A part de no saber pronunciar bé algunes paraules (veure videos seus a cugat.cat), és un xulo que tapa la seva incompetència amb prepotència i policia. Fa poc han condemnat a dos joves per uns incidents a barraques i el senyor Martorell sap perfectament que els seus agents van mentir i no ha fet res de res per evitar la injustícia. És un cutre, un merda, un cagacalces que s'amaga darrera dels seus picoletos particulars i que sense uniforme no és ningú.

Des d'aquí demano a l'Assemblea de Joves que li doni el premi botifler de l'any que ve, Se'l mereix.

Martorell, abans eres una persona, ara ets un fotut madero!

El mateix de sempre! Sopar al Punt

Sempre havia pensat que volia trobar algun bar o restaurant on pogués demanar el de sempre i que m'ho portessin sense cap problema. Abans de complir un quart de segle, puc dir que ho he aconseguit. El meu conservadorisme a l'hora de demanar el menjar ha fet que al Punt de Sant Cugat m'hi senti com a casa.

M'agrada el Punt, fan menjar senzill però ben fet i no és car. Pots sortir ple, satisfet i begut per 15-20 euros. Menú? jo sempre demano el mateix: d'entrants patates el Punt o braves. De segon, torrada de sobrassada amb ous ferrats. Fa poc vam descobrir que és especialment recomanable per a la celebració d'àpats en grup. Per menys de 20 euros et porten de tot. Un cop has acabat (amb els botons del pantaló descordats, evidentment) costa aixecar-se de la taula. L'única pega és que últimament no sempre tenen Frangelico... en fi, no tot pot ser perfecte.

Després de sopar, tens molt a prop el Bohemia (veure escrit del 7 de gener) o la Penya Blaugrana, on les copes estan força bé de preu. Si vols begudes de la terra en un ambient càlid i agradable, abans pots fer una parada tècnica al Terra Dolça!

Salut i ens veiem pel Punt!

La Polla Records i el Tractat de Versalles. Wagner Rules!

Dir que t'agraden enormement dues coses tan diametralment oposades com Wagner o la Polla Records pot semblar una excentricitat o una vacilada d'algú que vol lligar. En aquest cas és la pura veritat. M'encanta la Polla Records i m'encanten les operes de Wagner. Com diuen en aquella pel·lícula, quan escolto Tannhauser m'entren unes ganes d'envair Polònia...

En tot cas, que ningú discuteixi que Alsàcia i Lorena són Alemanya (fuck da tractat de Versalles) i que els catalans, un cop més, ens vam equivocar donant suport a la primera guerra mundial a un país on condueixen per l'esquerra. Entre uns tarats que prenen té de manera compulsiva i una nació que ha donat al món els volkswagen, Marx o Wagner, no hi ha color.

I sobre la Polla Records, què dir? probablement el millor grup de la història de música politizada. Són uns cracks, i l'Evaristo un rei Mides que converteix en or allò que toca. Després del comiat de la Polla Records, amb 50 anys li fot més canya que mai amb Gatillazo. De grans volem ser com ell.

Aquí van els videos: un temàs de Gatillazo (Evaristo de la Polla) i una molt bona versió de Tannhauser del Von Karajan!

Sant Cugat La nuit

Fa un temps va sortir al Sortim (suplement de l'AVUI) un article titulat Sant Cugat del Batec, sobre la nit santcugatenca.
L'article, que podeu trobar en pdf: http://paper.avui.cat/sortim/default.php?date=2007&edition=2007-08-03 (pàgines 36 a 41) conté algunes de les perles més demolidores que he llegit darrerament: Que si Sant Cugat fa putrum-putrum, que hi ha mil llocs on sortir, que la nit mai s'acaba, etc etc.
Començar aquest blog amb desqualificacions potser no és la millor política de màrqueting per atraure les masses i convertir-les en fidels seguidores d'aquest , però el cos m'ho demana: l'única explicació d'aquest article delirant, és que l'autor sigui un indocumentat que no ha trepitjat Sant Cugat en la seva punyetera vida. Realment, tot i la mandra que pugui fer llegir l'article i haver d'anar obrint pdf's, val la pena, de debò.
Especial atenció a la ressenya que fa del Bohèmia.

Bé, per la primera vegada, ja n'hi ha prou.
Salut i peles